Print article

ARRAN DE TERRA

 

 

Saps perfectament que tot tendeix a gastar-se.
Les sabates, per exemple, si les observes
quan em descalço, perden fàcilment la simetria.
El meu és un caminar de peus espatllats
que fa que les soles es consumesquen
d'un costat, molt de pressa, descompensadament.
Necessiten un recanvi, cada cert temps,
equilibrar amb goma renovada l'amenaça
en què m'he convertit cada cop que camino.
Vaig contagiant, a cada gambada, la malaltia
dels meus peus, per pur contacte físic,
involuntàriament. Quan vaig al sabater
em sento culpable, paralitzat de vergonya,
a la defensiva, perquè sé que les coses també
tenen anatomia. Sembla, però, que alguna cosa
de mi es perd, amb cada arranjament.
Com si hagués estat capaç de desenvolupar
una altra classe de pell sensible, a la planta
dels peus. No debades, la realitat
ha estat sempre arran de terra, a la superfície.

 

 

De La degradació natural dels objectes

Premi Jocs Florals de Barcelona 2004.

Barcelona, Proa. 2004.


CLOSE TO THE GROUND



You know perfectly well that all things wear out.
My shoes, for example, if you notice carefully
when I remove them, easily lose their sense of pair.
The way I walk, with clumsy run-down feet,
makes me soon wear down the edge of the soles
unevenly. They need resoling every so often
for the new rubber to balance out the threat
I've become when I walk. Every step I take,
by sheer physical contact, I unwittingly
catch the ailment of my feet. When I go
to the shoe repair shop I feel guilty, stunned
by shame, on the defensive, because I know
things have a body of their own. But it seems
some part of me is lost during every repair.
As if I had been able to grow another layer
of sensitive skin over the soles of my feet.
It's not by mere chance reality has always
been close to the ground, on the surface.

 

From The Natural Decay of Objectes.

Barcelona: Proa, 2004.